El canvi climàtic és ja una realitat. Més enllà dels nombrosos estudis i informes de referència que així ho constaten –per exemple, el recent sisè informe de l’IPCC–, els seus efectes es comencen a evidenciar a tot el territori: increment de la temperatura, ocurrència de sequeres, etc. A més, episodis com el temporal Gloria del 2020 o el Filomena del 2021 són una mostra del futur que ens espera si no es comença a actuar de forma urgent i disruptiva abans que sigui massa tard, incloent-hi els governs, les grans corporacions i la societat en el seu conjunt.
El sector del transport, igual que tots els altres sistemes i sectors, es veurà afectat pels impactes del canvi climàtic, tant en la seva dimensió física (infraestructures), com funcional (mobilitat de persones i mercaderies). De fet, el transport terrestre en concret (viari i ferroviari) és un sector especialment vulnerable a patir-ne afectacions.
Un dels motius que em porta a fer aquesta afirmació és el fet que la mobilitat es desenvolupa majoritàriament a l’exterior, quedant exposada directament a les inclemències meteorològiques. A més, bona part de la xarxa viària i ferroviària existent va ser dissenyada i construïda quan no es contemplava la variable del canvi climàtic ni, evidentment, els nous escenaris climàtics projectats pels anys vinents.
Basant-me en aquests escenaris, a escala catalana caldrà prestar especialment atenció a l’increment de la temperatura, sobretot a l’estiu, i a l’augment en la freqüència i intensitat de les pluges, més encara quan es combinen amb episodis de fortes ratxes de vent. Entre d’altres, com ja està passant en l’actualitat, aquests fenòmens poden causar deformacions del ferm i dels raïls, i altres danys estructurals per despreniments, esllavissades i inundacions, respectivament.
El sector del transport es veurà afectat pels impactes del canvi climàtic, tant en la seva dimensió física com funcional. De fet, el transport terrestre en concret és un sector especialment vulnerable a patir-ne afectacions
Amb relació als impactes sobre l’operació –o funcionals–, en destaco la reducció del confort climàtic per altes temperatures de les persones passatgeres i treballadores. Aquest desconfort no es pot menystenir, ja que pot causar afectacions sobre la salut, com cops de calor, a més d’esdevenir un factor de risc per a la conducció, comprometent-se la seguretat.
Tots aquests impactes sobre les infraestructures i la funcionalitat del sistema de mobilitat es tradueixen, en última instància, en costos socioeconòmics. Alguns poden ser directament avaluables en termes monetaris, com les despeses sanitàries derivades d’un accident de trànsit. Altres, com els retards en la circulació de camions per embussos, requereixen l’aplicació de metodologies específiques d’avaluació.
Tenint en compte el que he exposat fins ara, sembla clara la necessitat d’adaptar el sector del transport als impactes esperats del canvi climàtic. Aquestes actuacions no es poden confondre amb les de mitigació, és a dir, les enfocades a reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i en les quals la mobilitat també hi juga un paper clau, per exemple, a través de l’electrificació de la flota o el carsharing.
Prèviament al disseny i implementació de les mesures d’adaptació, però, els operadors de mobilitat han de dur a terme una diagnosi de la vulnerabilitat de les infraestructures i del servei que gestionen. Amb altres paraules, es tracta d’identificar el problema per tal de posar-hi solució. Tanmateix, cal tenir present que la vulnerabilitat pot variar en l’espai i en el temps en funció del tram o element considerat, i que la seva diagnosi pot resultar complexa en alguns casos.
L’ús de sensòrica, i sistemes d’alerta primerenca i d’intel·ligència artificial representa una mesura rellevant i recomanable per a la seva adopció per part de tots els operadors i gestors de mobilitat
En el marc dels treballs que hem coordinat des de l’Estudi Ramon Folch pels projectes d’Anàlisi de la vulnerabilitat de les infraestructures de transport de la demarcació de Barcelona i de Catalunya per l’Autoritat del Transport Metropolità (2020) i l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic (2021), respectivament, s’han plantejat una sèrie d’actuacions d’adaptació a considerar pels diferents operadors. D’acord amb el plantejament fet, aquestes poden aplicar sobre infraestructura existent i nova, considerant les diferents fases del seu cicle de vida, o sobre el parc mòbil.
Malgrat que, com he avançat anteriorment, les mesures a adoptar dependran de la vulnerabilitat associada a cada un dels modes i mitjans de transport, l’ús de sensòrica, i sistemes d’alerta primerenca i d’intel·ligència artificial representa una mesura rellevant i recomanable per a la seva adopció per part de tots els operadors i gestors de mobilitat. Entre d’altres, aquests sistemes i aparells contribueixen a la millora en la gestió del risc, a la vegada que faciliten les tasques de manteniment (més eficiència, fiabilitat, precisió i seguretat), les quals poden prevenir moltes de les afectacions esperades.
Ja per concloure, voldria destacar que és important no negligir la dimensió dels costos externs dels impactes del canvi climàtic. De fet, cal tenir en compte aquestes externalitats a l’hora de plantejar i prioritzar mesures d’adaptació i de foment de la resiliència en termes de cost-benefici. Amb tot, l’adaptació al canvi climàtic s’ha de concebre com un procés progressiu al llarg del temps, revisable i actualitzable, i amb capacitat de modulació en funció de l’evolució climàtica real.
Article publicat al número 18 de la revista Mobilicat (Novembre 2021).