El dret a autoconsumir

Des de fa uns anys els panells solars fotovoltaics han baixat significativament de preu. Si vostè té 15 m² de terrat assolellat pot instal·lar nou panells per uns 4.000 € amb capacitat per produir uns 3.000 Kwh/any, és a dir, al voltant del 25% del consum d’una llar mitjana catalana. S’estalviaria uns 500 € l’any. Per tant, recuperaria la inversió en menys de 7 anys. Atès que el panell solar te una vida útil d’uns 25 anys, s’acabaria estalviant 10.000 € a preus constants, pel cap baix. Tot això a preus de mercat, sense primes. Si ho ha trobat car, al mercat pot trobar kits solars per 1.000 € que inclouen les plaques per produir uns 650 kWh/any i un conversor que s’endolla a qualsevol endoll convencional. Et voilà! Vostè estarà autoconsumint l’energia que produeix.

Si vostè no és a casa durant el dia i no te espai per a unes bateries, el més pràctic és abocar l’energia produïda a la xarxa elèctrica i consumir de la xarxa quan ho necessiti. A finals de cada mes, o a final d’any, vostè i la companyia elèctrica es miren quan ha produït vostè i quan ha consumit, fan el que s’anomena balanç net,i vostè paga o cobra la diferència. Net i polit.

Si la instal·lació és fàcil i barata; si l’estalvi és notable; si les energies renovables ens ajuden a reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i la nostra altíssima dependència energètica; si el dret d’un ciutadà a decidir d’on vol consumir la seva energia sembla d’allò més obvi i democràtic... Com és que no estem tots corrent cap a la botiga? Com és que a Catalunya tenim uns escassos 248 MW fotovoltaics instal·lats?

Tot i que hi havia legislació al respecte, no és fins al 2011 que es regula l’autoconsum amb claredat, sense citar-lo. Des de llavors, el viacrucis administratiu per donar d’alta les instal·lacions petites millora, però encara te més de catorze passos dolorosos. Un cop superat, encara queden avals i uns quants requisits tècnics perquè la cosa sigui més complicada. Del balanç net, per tal de poder abocar l’energia produïda a la xarxa, i cobrar-la o deixar de pagar-la, encara res.

La nova llei elèctrica de 2013, reconeix finalment l’autoconsum i les seves modalitats. Però falta la regulació fina i els preus. L’ínclit  ministre Soria, va anunciar al mes de juny que si, que el regulava... per fer-lo impossible! A més del peatge d’accés que paga tothom, plantejava un peatge “de recolzament” extra, car, que pagaràs per l’energia produïda encara que la consumeixis tota tu mateix; el balanç net es calcularà diàriament, la pitjor solució pel ciutadà-productor; Impedir a un inspector entrar a casa teva comporta una multa desorbitada... Encara no està aprovat, però és demencial.

Mentrestant, Alemanya i Itàlia, no només ho han facilitat sinó que ho han promogut amb subvencions als ciutadans que s’han animat. El resultat és que a Alemanya s’han instal·lat, entre 2010 i 2012, 15.328 MW, a Itàlia 12.883 i a Espanya 708, poquíssims d’autoconsum. A Catalunya, pràcticament res, tot i que cal destacar Lasal del Varador, a Mataró, premi Eurosolar 2013.

És inacceptable, però no hauríem d’esperar ni al novembre ni a l’abril per exercir el nostre dret a autoconsumir. La cooperativa SomEnergia (que ja compta amb més de 13.500 socis) i altres col·lectius proposen tirar pel dret. A més d’aquest moviment social de fons, caldria que el nostre govern posés tots els instruments al seu abast per fer-ho possible. De moment està indignat i reivindicatiu, però no planteja mesures, crec.

També necessitem la iniciativa privada. Com la d’aquella empresa mixta Euskaltel de 1995, que abans que existís legislació va promoure la banda ampla a Euskadi. Tot i rebre per tot arreu, avui té una quota de mercat del 40%. O aquella altra mixta navarresa, EHN, de 1989 per desenvolupar l’energia eòlica quan ningú en sabia res (avui el 80% de l’energia consumida allà és d’origen renovable). Les nostres petites companyies elèctriques, com Estebanell, que lidera un projecte europeu de xarxes elèctriques intel·ligents, podrien donar un cop de ma. També en podríem crear de noves. Els ajuntaments podrien impulsar petites xarxes que integressin produccions casolanes. De tecnologia en tenim, i autòctona. De coneixement també. D’iniciativa, espero que també.

En fi, cal una conxorxa en tota regla, com la que vam organitzar per deslliurar-nos del servei militar, per si algú se’n recorda. Ah! I potser caldria conèixer quin model energètic es proposa per al futur, a mi m’ajudaria a decidir. No esperem a aquella nit de Sisa en què pot sortir el sol, perquè de bon matí, cada dia, ja en tenim, i molt. Aprofitem-lo.

*Article publicat al Diari ARA el 10/4/2014