Vés al contingut

La Fundació Roger Torné entrevista a Ramon Folch al seu blog Inspira

Han passat 20 anys de la Cimera de la Terra a Rio. El moviment sostenibilista feia un pas crucial, aleshores, tot reivindicant-se com a actor internacional. Era un moment d’un cert optimisme, passada la crisi dels setanta. Avui la situació és exactament la contrària (fracàs de cimeres internacionals vinculades amb el canvi climàtic, pèrdua del vector en les agendes polítiques, indiferència mediàtica…). Quin pronòstic en fa?
L’escala històrica és diferent de l’escala perceptiva personal. Els humans mesurem el temps en hores i en dies, els processos socials funcionen en dècades, i, segons quins, en segles. Avui, tot passa molt de pressa, és cert, però l’abast de moltes de les coses que passen és mundial, fet que alenteix el còmput global del temps. Les primeres grans cimeres ambientals i climàtiques van arribar quan la humanitat encara no les podia processar, la majoria de persones no les percep encara avui dia com a importants. Els experts o els militant tendim a pensar que tothom veu les coses com nosaltres. Com que el tema és transcendent mobilitzi o no polítics, agents econòmics i multituds en l’actual i concreta conjuntura , tornarà: primer a la inquietud quotidiana de la majoria i, després, a la palestra internacional.

De l’accent amable en la natura (conservacionisme) hem anat avançant, no sense malentesos i marrades, cap a l’assumpció d’una major complexitat. Ara no només parlem d’espècies amenaçades, també de territori, d’eficiència energètica; en general de com fem les coses (i per què). El medi ambient ha deixat de ser una ‘maria’ per ser alternativa… fins que va arribar la crisi. Anirem enrere?
El conservacionisme, l’ambientalisme i fins i tot l’ecologisme més difós són en gran mesura moviments reactius. S’alarmen i protesten davant dels símptomes. El sostenibilisme ha identificat la malaltia. Els problemes ambientals no són ecològics, sinó socioeconòmics. L’organització social i el sistema productiu s’han desacoblat de la matriu ambiental i de les seves regles. D’aquí vénen tots aquests grinyols que vostè esmenta. Però no tots tenen la mateixa entitat. Ni tampoc el mateix rang ni la mateixa cadència processal. En el fons de la qüestió, hi ha els dos axiomes fundacionals de la civilització industrial: suposa que els recursos són a la pràctica il•limitats i que sempre hi ha un exterior on podem abocar els residus o les disfuncions que no som capaços d’internalitzar. Això ha estat quasi cert durant dos segles, però ara ja no ho és. Tanmateix, no hem adaptat el nostre model social i productiu als canvis de context que l’èxit del propi model anava suscitant. Per això no poden continuar creixent quantitativament i espletant energia fòssil en bona part ja esgotada, però el sistema no funciona, si no és creixent, consumint petroli, gas o carbó i externalitzant gasos o altres residus. Els problemes ambientals en són la conseqüència més vistent.

Recentment, vostè ha rebut el Premi Ones Mediterrània de Defensa del Patrimoni Natural. Vostè va iniciar la seva trajectòria professional en aquest camp amb una obra clau, el “Llibre Blanc de la gestió de la natura als Països Catalans” (1976), sobre el qual va començar a bastir-se bona part del moviment sostenibilista al país. La seva trajectòria professional li va permetre estirar aquell fil, però també explorar-ne d’altres.

Quin balanç en fa?
El “Llibre Blanc” es va escriure entre 1973 i 1975, ja fa quasi quaranta anys. Ha plogut molt d’aleshores ençà (a Holanda i a Finlàndia més que aquí, per cert…). Era una obra bàsicament conservacionista, però amb besllums de sostenibilisme avant la lettre,el mateix títol ja ho posa de manifest: ‘gestió’, no ‘protecció’, de la natura. Va ser una obra tardonoucentista molt útil. Però no he parat de falsar-la poperianament. Només progresses falsant-te cada dia, és a dir tractant-te de demostrar a tu mateix que ahir estaves equivocat. Fent-ho, avances. Alguns prefereixen ser coherents amb les seves incoherències. La falsació del “Llibre blanc” m’ha dut al sostenibilisme, de les febleses del qual m’adono i per això tracto de reformular-lo contínuament.

Quines febleses, a què es refereix?
L’Univers és insostenible, tard o d’hora es refredarà. O potser no, no ho acabem de saber… En tot cas, vull dir que pots anar frenant l’entropia (la mort natural dels sistemes), però no somiant en l’eternitat. A vegades sembla que el sostenibilisme persegueixi la immortalitat. O la completa autosuficiència. No és així. M’incomoda el caràcter concloent, entre místic i definitiu, amb què es presenten alguns postulats sostenibilistes (que no passen de provisionals…). És clar que encara m’incomoden més la barroeria i la feblesa epistemològica del desenvolupisme. Anem curts d’humilitat i de lucidesa. Es tracta d’administrar amb dignitat la nostra limitada condició. N’hi hauria prou que fóssim capaços d’anar configurant un sistema socioeconòmic creatiu, equitatiu i saludable.

Article publicat al blog Inspira el 21/05/2012

Baixa pdf